Els habitants dels segles XV i XVI

Si hom vol conèixer, encara que parcialment, qui vivia a Alsamora a finals del segle XV i durant el segle XVI (és a dir, a finals de l'edat mitjana i principis de l'edat moderna) cal atansar-se als únics documents sistemàtics d'aquells segles: els fogatges de 1497 i de 1553. El primer que cal preguntar-nos és: què és un fogatge? Un fogatge és un document que reflexa les unitats fiscals: en aquest document s'apuntaven tots els "Focs" (és a dir, cases) que pagaven impostos al senyor o, més comunment, al rei. Els fogatges (llistes de caps de casa dels diferents pobles) que aquí tractem són els genèrics per a tota Catalunya que es van fer l'any 1497 i l'any 1553.

Segons el fogatge de 1497 els habitants "Caps de Casa" o "Focs" del poble d'Alsamora eren tant sols 3:

1.- "Lo Senyor misser Eroles"; és a dir, els senyor jurisdiccional baró d'Eroles què, sembla ser, tenia casa a Alsamora.
2.- "Jaume Canelles" cap de la família que donà nom a la casa de Canelles.
3.- "Jaume d'en Adilo" del que ho desconeixem tot.

En aquell any de 1497 a Sant Esteve de la Sarga tant sols hi havia una casa oberta, sota la tutela del cap de casa "Salvador Planella", mentre que Castellnou restava deshabitat, ja que només es trobava un mosso d'en "Joan del Mas", senyor de Castellnou que residia a Vilaller.

Poc més de 50 anys després, l'any 1553 es va tornar a fer un fogatge a tota Catalunya, comptant Alsamora amb les següents cases o "focs".

1.- La casa del rector "Mossen Pere Semeli".
2.- La casa de "Jaume Canelles", cònsol que aquell any era del poble, seguint el nom de casa més antic del poble d'Alsamora.
3.- La casa de "Joanot Barrals" que seria batlle (jutge) l'any següent.
4.- La casa d' "Antoni Castanesa"

Al mateix fogatge es pot constatar també el creixement dels pobles de Sant Esteve de la Sarga i de Castellnou, ja que al primer trobem les cases de "Francesch Salvetat" i de "Blasi Subirana" al temps que a Castellnou de Montsec trobem a "Antoni Semili" aquell any batlle, i als caps de casa "Joan Cstelló", "Pere Rius" i "Bertomeu Castelló".

La revolució del neolític... a Alsamora.

De nou l'equip d'arqueòlegs de la URV i de l'IPHES tornarà aquesta primavera (2009) a Alsamora per continuar l'excavació que va iniciar-se l'any passat, dins el projecte de recerca intitulat: "Canvis tecnoculturals i del paisatge a la transició del Plistocè a l’Holocè a les zones d’influència mediterrània de la Península Ibérica", del qual en Francesc Burjachs Casas, investigador ICREA a l’Àrea de Prehistòria de la URV i membre de l’IPHES, n’és l’investigador principal.

Imatge de les excavacions de la campanya 2008

Els resultats de la campanya 2008 han estat més rellevants del que s'esperava; en principi l'excavació es plantejava com un sondeig, però el fet de trovar més de 200 fragments de ceràmiques fetes a mà, de finals del neolític antic, ha fet obrir noves expectatives.

Així, es calcula la presència d'un gran dipòsit sedimentari que podria donar informació de... fins a 30.000 anys! Si les campanyes continuen i ho corroboren, ens trobariem amb una població des del Paleolític superior. Sens dubte Alsamora seria la població més antiga del Pallars!

Segons els arqueòlegs, a més de la ceràmica s'ha trobat abundant indústria lítica (pedres tallades) i restes d'animals. Amèlia Bargalló i Juan Ignacio Morales indiquen: “majoritàriament són eines de sílex, amb presència d’elements realitzats en quarsita. En aquest període, la indústria lítica es caracteritza per la presència d’elements destinats a tasques agrícoles, com poden ser les laminetes, és a dir, ascles o petites làmines allargades extretes de forma sistemàtica a partir d’un nucli, que es configuren per ser inserides en un mànec, i, les dents de falç. Pel que fa a la fauna, és en gran part domèstica amb predomini de bòvid, suids i ovicàprids."

Àlex Solé, ha estat codirector dels treballs juntament amb Amèlia Bargalló i Juan Ignacio Morales. Esperem veure'ls de nou aquesta primavera, ja que hi ha la possibilitat que s'organitzi una jornada de portes obertes a l'excavació.

Els regidors d'Alsamora

Al llarg de tot el segle XVIII i fins la revolució liberal i la creació del Districte Municipal d'Alsamora (1833), el poble d'Alsamora estava regit per un Regidor Primer o Degà (l'antic Cònsol Major), i per un regidor segon (antic Cònsol Menor), que no eren altres que l'alcalde i el tinent d'alcalde.

El nomenament d'aquests càrrecs corresponia a la Reial Audiència de Catalunya (Audiència política) que en realitat només nomenava als dos primers de la llista que presentaven els regidors sortints (terna). De tal manera arreu s'assegurava que mai no hi havia canvis "radicals".
Des de l'any 1767, a més, hi havia un tercer càrrec municipal anomenat Procurador Síndic, que s'encarregava de velar pels interessos del conjunt dels veïns i evitar que els regidors actuessin segons els seus interessos particulars; càrrec creat poc abans per tota Catalunya però que Alsamora estava exempta per l'escassa població.

Si aquests eren el "poder polític" del poble, el poder judicial estava sota la mà del batlle, un veritable jutge de primera instància que era nomenat pel senyor jurisdiccional (el baró d'Eroles) a la seva voluntat. Era el representant dels interessos del baró, qui recollia el delme de porcells pel senyor, així com la quístia d'aquest; i, com hem dit, administrava justícia en primera instància (es podia apel·lar a la cúria del baró, formada pel procurador jurisdiccional, normalment un lletrat de Talarn).

Per Alsamora comptem amb la relació més o menys completa dels càrrecs des de 1740. El més interessant no és el conjunt de càrrecs, sinó el fet de comptar amb tot una sèrie de noms de veïns caps de casa (caps de família) al llarg de tot un segle. Exposem tot seguit el llistat.

Batlles (jutges de pau o a primera instància):

1740 - 1742 Josep Manyanet
1743 - 1744 Josep Salazar
1745 - 1746 Josep Manyanet
1747 - 1750 Josep Salazar
1751 - 1752 Salvador Rourera
1753 - 1754 Josep Manyanet
1755 - 1756 Josep Salazar
1757 - 1758 Miquel Ardiaca
1759 - 1762 J0sep Escolà
1763 - 1774 Sense dades
1775 - 1778 Francisco Capdevila
1779 - 1780 Antonio Escolà
1781 - 1782 Francisco Capdevila
1783 - 1784 Josep Manyanet
1785 - 1786 Josep Rourera
1787 - 1788 Francisco Capdevila menor
1789 - 1794 Sense dades
1795 - 1796 Francisco Capdevila menor
1797 - 1798 Antonio Escolà
1799 - 1800 Antonio Llorens
1801 - 1802 Tomàs Miquela
1803 - 1809 Sense dades
1810 - 1811 Joan Ardiaca
1812 - 1814 Sense dades
1815 - 1816 Antonio Llorens
1817 - 1818 Francisco Quintillà
1819 - 1820 Antonio Llorens
1821 - 1824 Sense dades
1825 Antonio Escolà
1826 Joaquim Pociello
1827 Joan Ardiaca major
1828 Antonio Escolà
1829 Joaquim Pociello
1830 Joan Ardiaca menor
1831 Antonio Gabarrella
1832 Joaquim Pociello

Regidors primers (alcaldes) i regidors segons (tinents d'alcalde)

1740 Josep Manyanet i Joan Miret
1741 Miquel Ardiaca i Francisco Carreras
1742 Josep Rourera i Joan Carrera
1743 Josep Manyanet i Tomas Canelles
1744 Josep Manyanet i Francisco Carrera
1745 Miquel Ardiaca i Josep Canelles
1747 Josep Manyanet i Juan Barrals
1748 Josep Rourera i Francisco Tormp
1749 Miquel Ardiaca i Francisco Carrera
1750 Francisco Lledós i Miquel Porta
1751 Francisco Capdevila i Joan Carrera
1752 Josep Manyanet i Miquel Forradelles
1753 Josep Rourera i Agustí Bissà
1754 Francisco Capdevila i Joan Torm
1755 Josep Manyanet i Francisco Cirera
1756 Miquel Ardiaca i Miquel Forradelles
1757 Josep Rourera i Francisco Torm
1758 Francisco Capdevila i Miquel Porta
1759 Josep Manyanet i Joan Leseres
1760 Josep Manyanet i Joan Leseres
1761 Josep Rourera i Josep Canellas
1762 Francisco Capdevila i Josep Quinquilla
1763 Josep Manyanet menor i Benet Mauri
1764 Miquel Ardiaca i Francisco Lledós
1765 Marcos Ardiaca i Francisco Torm
1766 Francisco Capdevila i Josep Marquet
1767 Josep Mañanet i Miquel Porta menor
1768 Francisco Lledós i Josep Rourera
1769 Josep Miquela i Josep Rourera
1770 Francisco Tentella i Marcos Ardiaca
1771 Miquel Porta i Marcos Ardiaca
1772 Josep Quinquilla i Marcos Ardiaca
1773 Josep Miquela i Joan Bertran
1774 Francisco Tentilla i Joan Bertran
1775 Josep Escolà i Miquel Porta
1776 Marcos Ardiaca i Josep Miquela
1777 Josep Rourera i Josep Quintillà
1778 Josep Gavarrella major i Miquel Porta
1779 Josep Manyanet i Francisco Quintillà
1780 Francisco Capdevila menor i Francisco Lledós menor
1781 Josep Rourera i Josep Miquela
1782 Josep Escolà i Miquel Porta
1783 Josep Gabarrella i Francisco Quintillá
1784 Francisco Capdevila menor i Manuel Fontdevila
1785 Marcos Ardiaca i Josep Miquela
1786 Antonio Escolà i Miquel Porta
1787 Joan Capdevila i Joan Betran
1788 Josep Miquela i Josep Armenté
1789 Josep Rourera i Manuel Fontdevila
1790 Joan Gavarrella i Miquel Porta
1791 Antonio Escolà i Joan Ardiaca
1792 Antonio Llorens i Josep Armentuy
1793 Josep Miquela i Manuel Fondevila
1794 Joan Ardiaca i Antonio Bertran
1795 Antoni Escolà i (vacant)
1796 Joan Gavarrella i Manuel Fontdevila
1797 Josep Miquela i Antonio Gavarrella
1798 Joan Ardiaca i Antonio Bertran
1799 Antonio Llorens i Josep Armenté
1800 Josep Miquela i Josep Rourera
1801 Joan Ardiaca i Antonio Bertran
1802 Antonio Llorens i Manuel Fontdevila
1803 Antonio Escolà i Josep Armenté
1804 Josep Miquela i Josep Ardiaca
1805 Joan Ardiaca i Antonio Bertran
1806 Antonio Llorens i Josep Armenté
1807 Antonio Escolà i Francisco Quinquillà
1808 Antonio Betran i Manuel Fondevila
--- període bèl·lic---
1811 Antonio Porta i (vacant)
1815 Antonio Escolà i Josep Rourera
1816 José Armenté i Antonio Porta
1817 Joan Ardiaca major i Tomas Miquela
1818 Antonio Escolà menor i Manuel Fontdevila
1819 Antonio Porta i Exempt per poca població
1820 Josep Rourera i Español
--- període bèl·lic----
1825 Antonio Porta
1826 Josep Armenté
1827 Manuel Fondevila
1828 José Rourera
1829 José Armenté
1830 Tomàs Miquela
1831 Antonio Sauret
1832 Don Francisco de Cortit (Cavaller)

Els procuradors síndics

1764 - 1766 Exempt per manca de població
1767 - 1769 Josep Rourera
1770 - 1772 Marcos Ardiaca
1773 - 1775 Joan Bertran
1776 - 1778 Antonio Escolà
1779 - 1781 Marcos Ardiaca
1782 - 1784 Joan Capdevila
1785 - 1787 Pere Rutgè
1788 - 1790 Marcos Ardiaca
1791 - 1793 Josep Rourera
1794 - 1796 Joan Capdevila
1797 - 1799 Antonio Cosialls
1800 - 1802 Joan Capdevila
1803 - 1805 Antonio Gabarrella
1806 - 1808 Josep Rourera
--- període bèl·lic---
1811 - 1832 Exempt per poca població

A partir de 1833 i fins a 1841/1845 es produeixen profunds canvis, amb la coneguda com a "revolució liberal" que, a la zona significà una llarga i dura guerra civil, com a centre de resistència carlina. Però això és una altra història... El que aquí ens interessa destacar és que dita "revolució" va comportar el canvi del model administratiu. Alsamora va desaparèixer com a unitat política municipal en crear-se el Districte Municipal d'Alsamora que incorporava els antics municipis de Mont-rebei, Alsamora, Sant Esteve de la Sarga, La Clua, La Torre d'Amargós, Castellnou de Montsec, Beniure, Alzina, Moror i Estorm. Els càrrecs municipals es repartirien, doncs, entre els veïns de tots aquests pobles.

Batalla d'Alsamora, 1712.

L’any 1712 s’esdevingué a Alsamora una batalla que va marcar profundament la vida dels seus veïns. Al bell mig de la guerra de successió, va ser una acció lateral dels grans combats que van assolar la zona Benavarri Tolba – Pont de Montanyana – Castissent. Els combats d’Alsamora van reunir un bon grapat de tropes austriacistes així com de tropes borbòniques.
La data de la batalla no està exempta de discussions. Segons les Narraciones históricas de Francesc Castellví la batalla s’inicià el 4 de juny de 1712, si bé també diu que l’atac es va manar el dia abans, el 3 d’octubre. A l’altra banda, els austríacs al östreichische militârische Zeitschrift donen com a data el 13 d’octubre de 1712. Quina va ser? Per la coincidència hauríem d’apostar pel mes d’octubre de 1712, deixant la data exacta per a qui pugui endinsar-se en els documents parroquials de l’època.

Vista d'Alsamora des del migdia

Doncs bé, resulta ser que Alsamora era una població murallada (les pròpies cases feien de muralla, havent-hi portes al cap i als sols de la vila) on hi havia instal·lada una guarnició que protegia el flanc sud de Pont de Montanyana, i el pas per la Feixa cap a Catalunya, compartint tropes amb la plaça de Castellnou de Montsec. En aquells dies la guarnició estava formada per tres companyies de fusellers de l’esquadra de Cerdanya i per 70 voluntaris a cavall.

Fragment de la versió austríaca. Östreichische militârische Zeitschrift de 1819

Tot va començar quan en un típic acte de saqueig per part dels catalans austriacistes a la plaça de Montanyana, recentment presa pels Borbons, els “Voluntaris d’Aragó” –com es feien dir- van degollar tota la guarnició del Pont de Montanyana, estan gairebé buida per haver marxat el General Patrici Lawles en campanya contra els voluntaris austriacistes a Benasque.

El General, en trobar-se executada la guarnició de la plaça va idear sorprendre el flanc sud-oest de la Conca de Tremp, tot atacant Alsamora. El pla era executar una acció sorpresa que seria dirigida pel famós Cavaller de Gueldre amb 200 cavalls, 100 granaders i 250 soldats (segons els autriacistes foren 200 cavalls, 120 granaders, 255 fusellers i 300 soldats de a peu)

L'Arxiduc Carles d'Austria

Pretenent a la Corona i candidat

dels catalans i anglesos

L’atac es va produir a primera hora del matí, i a la primera escomesa van caure presoners un capità (el capità Císter), un tinent, tres oficials subalterns, 15 voluntaris i 12 fusellers. L'atac va ser tant de sorpresa que totes les eres del poble (de caps i sols de la vila) van quedar de seguida en mans dels franco-espanyols, tot capturant a una gran part de les dones del poble, que van ser maltractades i colpejades amb pals pels soldats.

Les tropes, emperò, no van poder entrar a la vila. Una part dels austriacistes, fora de la muralla, van fugir probablement cap a la Creueta i el Grau. El cavaller de Gueldre els va perseguir, però va haver de renunciar per quant els capitans Albiach i Chiprana, afavorits pel terreny, li van fer front. A l’altre costat de la vila el Tinent Coronel Bernet va poder refer un cos de 130 dels autriacistes fugits i es va preparar per tornar al poble.

Capgros d'Alsamora fet en homenatge
al Tinent Coronel Bernet, defensor
de la plaça davant les tropes
borbòniques.

Davant del poble les tropes castellanes i franceses van obrir un pany i van entrar sota la vigilància de la històrica torre. Però el pas era força difícil ja que la vila estava defensada, a l’interior, per 40 fusellers i voluntaris comandats per tres tinents austriacistes. Els defensors de la vila van sortir al carrer al mateix moment que, per darrera dels atacants, el Tinent Coronel Bernet obria un nou front.

Les tropes atacants, de les Dues Corones, van haver de desemparar la vila ràpidament, baixant cap al barranc de la Massana sota els trets continus de voluntaris i fusellers. A camp obert semblava que els combats s’igualaven quan van arribar els reforços austriacistes de Castellnou de Montsec, obligant a la cavalleria de Gueldre a retirar-se. Amb tres assalts els voluntaris catalans i aragonesos van poder fer enretirar –poc a poc i de forma ordenada– les tropes borbòniques cap al riu.

Vista de caps de la vila

A les dues de la tarda la infanteria francesa i castellana es va rendir, quedant presoners 130 soldats i 44 cavalls. Les baixes van ser nombroses, així van morir 135 voluntaris del tinent Nogués i 52 voluntaris, fusellers i veïns, així com 32 ferits. El capità Navarro i el Cavaller de Gueldre van quedar presoners, i el segon, a més, ferit.

Felip V, candidat borbò

El capità Navarro, dels voluntaris defensors d’Alsamora, en assabentar-se del maltractament de les dones del poble entre les que, sembla ser, estava la seva dona, va rematar al cavaller de Gueldre com a venjança. La notícia de la mort d’aquest famós cavaller va arribar a Barcelona i l’emperadriu Isabel va donar l’ordre de prendre al dit capità austriacista.

Vista d'Alsamora des de ponent

Intervenció al castell

L'any 2008 es va realitzar la intervenció arqueològica al castell d'Alsamora, promoguda per l'Associació per la Defensa i el Progrés d'Alsamora (ADPA), i aprovada per resolució de 15 d'abril de 2008 emesa per la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya.

L'empresa que va dur a terme l'excavació fou Arqueociència Serveis Culturals S.L., sota la direcció de l'arqueòleg Jordi Morera, contractada directament per l'arquitecte encarregat de la restauració del castell (?) Sr. Adell.

La memòria lliurada per l'empresa a l'associació promotora no presenta grans novetats en la seva primera part (més que res un conpendi de informació, sortida en part de wikipèdia, resumit en 6 capítols), i pel que fa als treballs senyala el següent:

--*--*--

7. TREBALLS REALITZATS

Les tasques arqueològiques al castell d’Alsamora es van desenvolupar entre el 21 i el 25 d’abril d’enguany, període durant el qual van estar treballant un arqueòleg director, dos auxiliars d’arqueologia, i dos operaris especialitzats en treballs verticals, tots ells de l’empresa Arqueociència SCSL.


Degut a la peculiar orografia on es troba la zona d’intervenció, amb pendents bruscos de fins a 10m d’alçada, es va tenir una especial cura amb les mesures de seguretat i la prevenció de riscs. Així, mentre l’equip de treballadors estava al castell, cadascú anava agafat amb cordes d’escalada, arnesos i mosquetons, a una línia de vida que s’instal·là al centre. Tan sols es deslligaven quan acabava la jornada laboral.

Tal com preveia la proposta d’intervenció (...), es preveia l’excavació completa de tota la superfície a redós de la torre fins a exhaurir el sediment antròpic. Tanmateix, a la zona de llevant [en realitat al Nord], amb un fort pendent orogràfic, i on existia la possibilitat que es conservés restes de la muralla, es feia aconsellable un treball vertical que permetés la neteja del possible pany exterior del clos murat.

Després de la primera neteja i desbrossament de la vegetació acumulada a l’esplanada, s’observà que a la major part de la superfície ja aflorava el substrat rocós. Aquest es presentava creant un doble vessant a partir d’una espina central a la llengua de la penya.
Es va aprofitar els afloraments de roca natural per anar acumulant la terra generada durant l’excavació. Tan sols a tres zones molt concretes es conservava estratigrafia.

Una era just a sota de la porta d’accés a la torre, a llevant de l’estructura [en realitat al Nord]. Allà en una superfície que no arribava als 2m2, s’observà que per sota el nivell superficial es localitzava un segon estrat. Consistia en un nivell format per pedres petites ben col·locades lligades amb argila molt ben compactada (UE 16), el qual cal interpretar com un paviment de circulació. L’ubicació de l’estrat 16 quedava delimitada per la torre UE 02, el folre UE 04, i el mur lateral del castell (UE 11). Degut al bon estat de conservació que presentava, i creient que presumiblement ja cobriria el substrat rocós, es va preferí de no excavar el nivell.

Una altra zona on es va localitzar estratigrafia va ser a la zona de ponent de la torre [en realitat S.O.]. Allà, abans de començar la intervenció ja s’observava l’existència d’una estructura delimitant la penya per aquella banda. Després de la neteja de la vegetació acumulada, es confirmà la seva presència, UE 03, amb un gruix d’un metre i una llargada conservada de 9.6m. Adossant-se a aquest mur, i per sota l’estrat vegetal, es va localitzar tota una sèrie d’estructures i nivells. A la part central de la paret es documentà una estructura rectangular UE 07, feta amb blocs de pedra i morter de calç, d’un metre de llargada per 50cm d’amplada. Degut a la seva particular ubicació, creiem que podria tractar-se d’un pilar que ajudaria al sosteniment de la coberta del castell, el qual estaria enfrontat amb un altre pilar del qual no s’ha conservat cap rastre.

Des d’aquest pilar, i ocupant tota la superfície fins la torre i el folre, es documentà un nivell de morter de calç UE 06, de fins a 5cm de gruix. A la zona de l’angle format per la torre, el folre i el mur 03, el nivell 06 quedava completament lligat amb una disposició horitzontal de lloses de pedra, UE 05, ocupant una àrea de 1.4m2. Creiem que corresponen a paviments, a dos nivells de circulació dels quals no acabem de veure la diferent funcionalitat entre l’empedrat i el nivell llis de morter de calç.

Com que a partir del pilar UE 07 ja no es documentava el nivell d’ús de morter de calç, es va decidir continuar amb l’excavació de l’estratigrafia restant. A la mateixa cota que el paviment UE 06, existia un nivell de terres marronoses poc compactades, que no oferiren materials ceràmics. A uns 15cm de potència, es va identificar un altre nivell, UE 09, consistent en un estrat també de terres marronoses, compactat a partir de morter de calç, el qual estava força desfet. Creiem que aquest seria un altre nivell d’ús, a diferent cota que els anteriors. Aquest nivell, ja cobria completament el substrat rocós, i una estructura de blocs petris que s’identificà com la banqueta de fonamentació del mur 03.

L’última de les zones amb seqüència estratigràfica, es localitzà a la part de tramuntana de la penya, a la vessant de llevant. Efectivament, entre l’espina rocosa i el mur lateral UE 11, es documentava un nivell horitzontal (UE 13) format per terres marronoses, pedres petites i morter de calç, tot barrejat i ben premsat, el que indefectiblement el definia com un paviment de circulació. Era un nivell que pel que es va poder observar, ja cobria el terreny geològic, i que desapareixia a la zona central de la llengua de terreny. Just abans de desaparèixer s’identificà un retall de tendència circular (UE 14), d’entre 50 i 70cm d’amplada i secció còncava, amb una fondària màxima de 35cm. Aquest retall estava reblert per un nivell poc compactat de terres marronoses on predominava la presència d’ossos de fauna menuda, inconnexes, pressumiblement d’un gos.

El més destacat d’aquesta part però va ser la localització del mur de tancament de tota la vessant de llevant [en realitat Nord]. Es conservava bona part del parament extern, i quasi bé la meitat de l’intern. Tenia les mateixes característiques tipològiques que el mur UE 03, conservant-se fins a 9 filades de blocs de pedra, i 1.7m d’alçada per la part externa.

Pel que fa als materials, val a dir que la majoria de ceràmiques recupertades corresponien a fragments de reduïts, típics d’època medieval, especialment dels segles XII-XIII. Ara bé, també cal destacar algun fragment vidriat en la part interna i un decorat amb reflexes metàl·lics. Aquest conjunt ofereix un marc cronològic que abastaria els segles XII fins al
XVI. Ara bé, la poca quantitat de material recollit no permet afirmar sí només aquest fou el període d’ús del castell. Finalment, en el volum ceràmic destaquen 2 fragments de ceràmica de tradició ibèrica. Aquest registre ens està mostrant indefectiblement que la zona hauria estat ocupada ja en aquell moment creonocultural, sense poder precisar més en l’entitat i característiques de l’hàbitat.

8. RESULTATS I CONCLUSIONS

L’estudi arqueològic realitzat al castell d’Alsamora ha permès conèixer algunes de les característiques que tenia l’edifici. Abans de res però, cal esmentar que l’estudi s’ha cenyit tan sols a una part del castell, la que queda a tramuntana de la torre [en realitat a Ponent], sense intervenir a l’estructura cilíndrica.

Tot i que podria ser que el castell s’estengués a la zona de migjorn de la torre, a hores d’ara no s’observa cap estructura en aquella part, i a tot arreu ja aflora el substrat rocós. Això ens fa pensar que l’edifici es limitaria a la torre més la franja de superfície on hem fet la intervenció, al nord de la mateixa. Aquest espai quedaria delimitat a banda i banda per una muralla que tancaria a septentrió amb un mur transversal.

En base a la tipologia dels paraments, als fragments de ceràmica recollits, i a les referències documentals hem de concloure que la torre es bastí al segle XI, i tan les estructures perimetrals com el folre ho farien a partir d’aquesta centúria. Diem això perquè fora possible que l’habitació annexa s’hagués configurat en un moment posterior, ja al segle XII o al XIII. De totes maneres, la intervenció arqueològica no ha permès identificar aquest extrem amb més precisió. I tan és possible que tots els elements (inclòs el folre)siguin coetanis i contemporanis, com que fossin bastits diacrònicament.

Pel que fa a l’interior del castell, hem de partir de la migradesa de l’estratigrafia. Efectivament, en molts llocs la potència dels estrats era quasi nul·la. Pel que s’ha pogut observar, coincidim en què existiria un únic moment d’utilització. En aquest sentit, un cop definit el perímetre extern de l’estança, quedaria un sòl rocóss a doble vessant, notablement escarpat. Per tal d’anivellar una mica el ferm, es reompliria els laterals i a una certa cota es disposà un nivell format per pedres petites lligades amb morter de calç i terra. L’única excepció seria a la part sudoccidental de l’habitació [en realitat a Ponent[. Allà, l’excavació ha documentat que es realitzà, d’una banda un paviment de morter de calç llis, i de l’altra, a l’angle entre la torre i el mur, un enllosat de pedres planes. Desconeixem el motiu d’aquesta diferent disposició dels sòls, però cal pensar que estaria relacionat amb els usos de cada espai del castell.

La documentació d’un pilar adossat a un dels murs laterals, fa pensar que en l’existència d’un homòleg enfrontat a aquest i adossat a l’altra banda. Això permetria entendre el sistema de coberta del castell, a partir de grans bigues de fusta transversals. Precisament per això, es pot hipotitzar amb la presència d’una segona planta per sobre, segurament realitzada amb materials periples.

Els materials ceràmics recuperats de l’excavació no són molt aclaridors pel que fa a la interpretació del castell. Quasi tots ells corresponen als nivells superficials. Si ens fixem amb la ceràmica grisa medieval, trobem que són produccions i tipologies típiques d’entre els segles XI i XIII. El més destacat del conjunt són [e]ls fragments d’època ibèrica, els quals constaten una ocupació de la zona en aquell període. Les estructures relacionades haurien desaparegut totalment. Tanmateix, la sola presència d’aquests fragments al capdamunt del pujol determina clarament l’existència d’un hàbitat a la zona.

Desconeixem l’evolució que tingué aquest castell, les refaccions que patí, o els moments d’abandonament, ja que com dèiem quasi bé no existia l’estratigrafia antròpica. Tan sols destacar que en una fase molt recent (possiblement la passada centúria) s’hi enterrà un animal petit, probablement un gos.

Finalment, volem destacar la importància d’aquest castell en la línia de defensa de la zona de Pallars, i en el marc de la unió amb altres torres, sempre visibles entre elles, protegint l’important congost del Mont-rebei. És evident que no s’entén aquesta construcció sense tot el seguit de torres de guaita i petits castells existents a les proximitats, i que conjuntament són la fortificació real de la zona de Pallars.

---*---*---

Bé. Com veiem no hi ha excesives aportacions ni interpretacions intrépides! Caldrà esperar a que l'equip de recerca de la Dra. Marta Sancho integri els resultats d'aquesta intervenció a la interpretació històrica global de la Feixa, que incorpora les campanyes d'excavació i de recerca dels jaciments de Fabregada, Mur, les Tombetes i Altimiris (de moment).

Variant d'Alsamora

L'any passat (2008) van començar les obres de la variant d'Alsamora. Es tracta, en resum, de fer una petita variant per tal que les màquines agrícoles de la resta del municipi de Sant Esteve de la Sarga puguin accedir als camps baixos de la Feixa cap a Montrebei (no així els vehicles pesats, que per tonatge sembla que tenen prohibida la circulació)

Malauradament ningú ha fet cas als veïns del poble d'Alsamora, que van avisar que gairebé el 95% del traçat de la variant passa per la única parcel·la de tot el poble on hi ha excès d'humitat. Així, en aquesta terra, des que es van desfer els abancalaments, sempre s'han produït esllavissades i moviments naturals de terra.

Doncs bé, encara no s'ha inaugurat la carretera i ja hem començat! amb moviments per aquí i per allà que ja han tapat les cunetes.

Malgrat que recentment s'ha tallat l'accés, estem de sort que alguns "fitipaldis" han decidit transitar-hi, de tal sort que ja no creuen el poble d'Alsamora a tota velocitat.

Però no tot són bones notícies... en el transcurs de les obres, sembla ser que la maquinària pessada ha malmés el pont de la Massana, obrint-se fisures en el tub de formigó, i erosionant-se la base pel moviment de terres que s'ha fet. Caldrà, doncs, demanar l'ajut de la Mare de Deu de la Feixa per tal que no s'esfonsi el pont quan algun veí o visitant el creui amb el seu cotxe.

Mestre artesà a Lleida

El mestre artesà d'Alsamora, Francesc Pujol, ha participat un any més a la fira de Nadal de Lleida organitzada pel gremi d'artesans lleidatà, ara en l'edició 2008-2009.

Aquest any l'artista ens ha mostrat que continua endinsat en l'orfebreria, modelant complements d'ornamentació personal realitzats amb mètodes orfebres tradicionals amb uns dissenys moderns i agosserats que han cridat força l'atenció dels lleidatans.

De línies mediterrànies, barrejant curves suaus, com les onades del mar d'estiu i collades del Montsec, amb formes més trencades, abruptes com els cingles de la Colomera i les serres de la Carbonera.

A més en Francesc ens ha proposat uns nous complements, continuant també amb la tasca de l'any passat, on els colors juguen en favor de la creativitat.

Tot seguit us proporcionem una petita mostra de l'obra d'aquest artista.

Gegants i capgrossos

El passat mes d’agost de 2008 es van batejar els capgrossos d’Alsamora la Pubilla Metgessa, el Tinent Coronel Bernet i el gegantó Arnau Mir d’Alsamora que juntament amb la Gordana i lo Catxot passen a formar part del bestiari i imaginari local... fins que un dia d’aquests es facin malbé. En el transcurs de la celebració la Gordana va patir un petit accident i caldrà que passi pel taller de traumatologia. A veure si a les festes majors de 2009 poden ballar a gust!

Caligrama de Manuel Millán

És per nosaltres un plaer poder gaudir d'un caligrama realitzat per Manuel Millán Cascalló dedicat al nostre poble d'Alsamora. Animem a l'autor a continuar aquesta la seva afició i li donem les gràcies per fixar-se en el nostre poble.

Podeu gaudir de més caligrames de l'autor a:

http://millancascallo.blogspot.com

Breu història del poble

La història d'Alsamora es perd en els foscos temps de la prehistòria, habent-se trobat als voltants de la població restes de l'inici del neolític i, al mateix castell, restes de ceràmica íbera del segle IV abans de la nostra era.

Sembla ser que a l'edat mitjana el poble estava enquadrat dins del terme del castell de Girbeta (Aragó), juntament amb Mont-rebei, i servia de punta de llança i fortificació defensiva dels comtats de Pallars i Ribagorça.
Apareix documentat per primer cop en un pergamí datat el 23 de febrer de l'any 1038, com a afrontació del terme de Fabregada, en la donació que d'aquest vilatge feu el comte Ramon III de Pallars en favor del “milites” Bertran Ató de Montanyana, castlà també de Castellnou de Montsec:

• "Et habet affrontaciones: de parte orientis in ipsas elcinas comitales, et de meridie in ipsa silva de Monte sicco, et de occiduo in ipsa termine de Alçamora, et de parte, vero, circi in ipsa alltera"

Alsamora es mantingué sota el domini dels comtes de Pallars Jussà passant de ser part del territori de l'originari castrum d'Orrit al de Montanyana i, després, amb la subdivisió corresponent, al de Girbeta. Així, per exemple, en un pergamí de l'any 1077, és el castell de Girbeta el que limita amb Castissent (Castro Santo), i no Alsamora o la Clua:

• "Et habet affrontaciones ipso castro de Montaniana: a parte orientis in terminos de Castello Sancto, et de meridie in terminos de Girueta sive ad de via campo, et de occiduo in terminos de Lozares, et de aquilone in terminos de monte Mesoa atque et de Arinno. Et ipso castro de Castello Sancto affrontat; a parte orientis in terminos de Eroles sive et de Erbul, et de meridie in terminos de Girueta, et de occiduo in terminos de Montaniana, et de aquilone in terminos de Espillos"

Aviat, doncs, restaria sota control dels senyors de Girbeta, amb Pere I Roger de Girbeta (1092), i Arnau Pere de Girbeta (1120-1150), castlans o carlans de la zona. Així el 1120 –segons els manuscrits de Mur– el comte Pere de Pallars Jussà, davant els problemes al castell de Mur, va donar a l'església de Mur...

• "en el terme d'Eroles, tots els homes presents i futurs que habitin en les esmentades franqueses i allí estiguin, que són Solanells, Almora, Serradell, la Torre, Serra i Montservós"

i a més diu el document:

• "També jo, Arnau Pere de Griveta, subscric l'anterior donació amb les mateixes franqueses. I jo Berenguer, servent ... de Santa Maria de Mur, ... prenem a Guàrdia i a la batllia de les esmentades franqueses de l'anomenat Arnau Pere de Griveta, mentre ell es conservi en aquesta batllia..."

Va ser durant aquest període quan s'establí la curiosa divisió eclesiàstica dels bisbats de Roda (posteriorment Lleida) i Urgell a la zona; concretament amb la concòrdia de divisió territorial de l'any 1140, que posà al Coll de la Sarga la divisió, deixant Sant Esteve, Fabregada i Vilabella dins el bisbat d'Urgell, i Alsamora al bisbat de Roda.
A Arnau Pere el succeiria Pere II de Girbeta (1157-1192), que arribaria a ser marmessor del comte Arnau de Pallars; però no sembla que aquesta nissaga tingués gaire continuïtat en el domini d'Alsamora, ja que al fogatge de 1365-1370 es diu que el terme d'Alsamora pertany a “Den Alçamora”; i el 1381 a en Ramon d'Alçamora; probablement hereus i successors dels castlans del castell (o carlans com en deien al Pallars).

Gràcies a dits fogatges sabem que a mitjans del segle XIV (1359) el poble d’Alsamora comptava amb 4 focs o cases que pagaven impostos, situant-se, doncs, a un nivell similar als pobles veïns d'Alzina (4 focs), la Clua (3 focs), Castellnou (4 focs), Estorm i Vilamolera (7 focs entre els dos), Sant Esteve (3 focs) i ja més gran Moror amb 13 focs. L'arribada de la pesta a la segona meitat del segle XIV va donar un fort cop a la contrada, tot i desapareixent i arruïnant-se diferents pobles com Vilamolera, Fabregada o Vilabella; una despoblació que no significà, necessàriament la mort de tots els habitants, sinó una reestructuració de la població. Així els habitants de Vilabella i Fabregada que van sobreviure a la pesta es van traslladar a Sant Esteve i a Alsamora.

A finals de segle Alsamora ja havia augmentat de forma considerable el nombre de “focs”, passant dels 4 de mitjans de segle fins al 7. Però si al segle XIV Alsamora va poder refer-se de la pesta, la crisi del segle XV va ser molt més dura. A finals d'aquell segle, segons el fogatge de 1497, a Alsamora hi havia 3 focs, concretament un petit noble, el senyor Misser Eroles, Jaume Canelles i Jaume de n'Adilo. En tot cas, la caiguda del nombre de cases fiscals no va ser tan fort com a Sant Esteve de la Sarga, on només hi restà la casa de Salvador Planella, o a Castellnou de Montsec i a Beniure, que van arribar a despoblar-se temporalment.

Ja a finals del segle XV el terme i poble d'Alsamora pertanyia als barons d'Eroles. La primera referència que tenim d'aquest domini data de l'any 1523 quan Lluïsa d'Eroles es titulava senyora d'Alsamora a la sentència arbitral sobre els drets d'empriu al Montsec entre els pobles d'Àger, Moror, Alzina, Sant Esteve de la Sarga, Castellnou de Montsec i Alsamora. Un conflicte, aquest, que es renovaria l'any 1578.

Després de la greu crisi que patí la zona al segle XV vingué un període de creixement important al segle XVI, sota les bases del control de la terra pels veïns dels pobles. Alsamora comptava ja amb un "ajuntament" format per dos cònsols, el major i el menor, com a òrgan de govern permanent, i una assemblea general de veïns anomenada Consell General, per tal de decidir les qüestions bàsiques i importants del poble; d’altra banca, la justícia era impartida pel batlle del baró d'Eroles. A mitjans de segle es documenten a Alsamora 4 focs (fogatge de 1553), però amb la informació que ens proporciona el capbreu de Sant Esteve de la Sarga de 1554 sabem que, en realitat, el nombre de cases habitades al poble era de més del doble.

A mans dels Eroles el senyoriu es mantindria fins a principis del segle XVII, concretament el 1613, quan es va produir la "lluïció" de la baronia: el baró, Lluís de Queralt i d'Eroles va vendre a favor dels vassalls (les universitats dels pobles de la Baronia) tots els seus drets pel preu de 9695 lliures. El pagament dels deutes dels barons va afectar greument l'economia pagesa dels pobles, de tal manera que quan hi havia males collites no podien fer front a l'hivern, i els veïns havien d'endeutar-se més encara. L'any 1623 els veïns d'Alsamora es van reunir en Consell General de Veïns (assemblea dels caps de casa del poble) al poble de Beniure, per tal de demanar un crèdit col·lectiu a Francesc de Sullà i d'Àger, noble veí de Tremp. Van ser presents els principals caps de casa del poble d'Alsamora: Joan Barral (Batlle), Jaume Castells (Cònsol Major), Joan Francesc Rourera (Cònsol menor), Guillem Moga, Joan Ribera, Antoni Canelles de Mitjavila, Antoni Canelles de Capdevila, Joan Capdevila, Pere Planella, Jaume Bartell i Joan Gavarrella.
La venda de la baronia als vassalls no va arribar a fer-se efectiva, ja que per tal de pagar, els veïns es van fer càrrec dels nombrosos deutes del baró. Així, per exemple, l'any 1633 tota la baronia (Alsamora, Eroles, Sant Adrià, Gurb i Vileta), reunida com a "Universitat de la Baronia" van pagar 1600 lliures al Col·legi de Jesús de Manresa, essent el síndic de dita baronia Joan Canelles d’Alsamora. Quan ja estava avançat el pagament de la suma total, els descendents dels barons incoaren un plet a la Reial Audiència que sentencià la invalidesa de la venda en estar la senyoria i els drets lligats a la família per fideïcomís testamentari.

Malgrat tot, el senyoriu continuà a mans dels barons d'Eroles fins a l'abolició de les senyories al segle XIX, excepte en un nou breu lapse de temps, a finals del segle XVII i principis del XVIII quan va ser pres el terme d'Alsamora com a penyora per la notable família dels Subirà, per manca de pagament d'un dot pels Eroles.

Amb la revolució liberal i la llei de municipis, a la dècada de 1840, Alsamora va passar a convertir-se en cap d'un districte municipal que incloïa els pobles d'Alsamora, Mont-rebei, la Clua, la Torre d'Amargós, Castellnou de Montsec, Sant Esteve de la Sarga, Beniure, Alzina, Moror i Estorm. La capitalitat hi va romandre fins a principis del segle XX, en què passà a Sant Esteve de la Sarga.

Agrària i ramadera, la població va experimentar una expansió demogràfica des de finals del XVIII fins a mitjans del XIX (que en cap cas va ser tan important com les dades del censos de 1857 ni 1860 indiquen), per caure en la greu crisi econòmica de la segona meitat del segle, que provocà una important emigració. Aquesta marxa dels habitants d'Alsamora no es va arribar a aturar fins a l'abandó total del poble a la dècada de 1960. Posteriorment recuperat, la població basa la seva economia en l'artesania.

Presentació

Benvolguts compatriotes de les altes i baixes muntanyes del Jussà... Neix aquí un racó dedicat a la cultura, la història, les arts i la natura de la Feixa.