Sembla ser que a l'edat mitjana el poble estava enquadrat dins del terme del castell de Girbeta (Aragó), juntament amb Mont-rebei, i servia de punta de llança i fortificació defensiva dels comtats de Pallars i Ribagorça.
Apareix documentat per primer cop en un pergamí datat el 23 de febrer de l'any 1038, com a afrontació del terme de Fabregada, en la donació que d'aquest vilatge feu el comte Ramon III de Pallars en favor del “milites” Bertran Ató de Montanyana, castlà també de Castellnou de Montsec:
- "Et habet affrontaciones: de parte orientis in ipsas elcinas comitales, et de meridie in ipsa silva de Monte sicco, et de occiduo in ipsa termine de Alçamora, et de parte, vero, circi in ipsa alltera"
- "Et habet affrontaciones ipso castro de Montaniana: a parte orientis in terminos de Castello Sancto, et de meridie in terminos de Girueta sive ad de via campo, et de occiduo in terminos de Lozares, et de aquilone in terminos de monte Mesoa atque et de Arinno. Et ipso castro de Castello Sancto affrontat; a parte orientis in terminos de Eroles sive et de Erbul, et de meridie in terminos de Girueta, et de occiduo in terminos de Montaniana, et de aquilone in terminos de Espillos"
- "en el terme d'Eroles, tots els homes presents i futurs que habitin en les esmentades franqueses i allí estiguin, que són Solanells, Almora, Serradell, la Torre, Serra i Montservós"
- "També jo, Arnau Pere de Griveta, subscric l'anterior donació amb les mateixes franqueses. I jo Berenguer, servent ... de Santa Maria de Mur, ... prenem a Guàrdia i a la batllia de les esmentades franqueses de l'anomenat Arnau Pere de Griveta, mentre ell es conservi en aquesta batllia..."
Va ser durant aquest període quan s'establí la curiosa divisió eclesiàstica dels bisbats de Roda (posteriorment Lleida) i Urgell a la zona; concretament amb la concòrdia de divisió territorial de l'any 1140, que posà al Coll de la Sarga la divisió, deixant Sant Esteve, Fabregada i Vilabella dins el bisbat d'Urgell, i Alsamora al bisbat de Roda.
A Arnau Pere el succeiria Pere II de Girbeta (1157-1192), que arribaria a ser marmessor del comte Arnau de Pallars; però no sembla que aquesta nissaga tingués gaire continuïtat en el domini d'Alsamora, ja que al fogatge de 1365-1370 es diu que el terme d'Alsamora pertany a “Den Alçamora”; i el 1381 a en Ramon d'Alçamora; probablement hereus i successors dels castlans del castell (o carlans com en deien al Pallars).
Gràcies a dits fogatges sabem que a mitjans del segle XIV (1359) el poble d’Alsamora comptava amb 4 focs o cases que pagaven impostos, situant-se, doncs, a un nivell similar als pobles veïns d'Alzina (4 focs), la Clua (3 focs), Castellnou (4 focs), Estorm i Vilamolera (7 focs entre els dos), Sant Esteve (3 focs) i ja més gran Moror amb 13 focs. L'arribada de la pesta a la segona meitat del segle XIV va donar un fort cop a la contrada, tot i desapareixent i arruïnant-se diferents pobles com Vilamolera, Fabregada o Vilabella; una despoblació que no significà, necessàriament la mort de tots els habitants, sinó una reestructuració de la població. Així els habitants de Vilabella i Fabregada que van sobreviure a la pesta es van traslladar a Sant Esteve i a Alsamora.
A finals de segle Alsamora ja havia augmentat de forma considerable el nombre de “focs”, passant dels 4 de mitjans de segle fins al 7. Però si al segle XIV Alsamora va poder refer-se de la pesta, la crisi del segle XV va ser molt més dura. A finals d'aquell segle, segons el fogatge de 1497, a Alsamora hi havia 3 focs, concretament un petit noble, el senyor Misser Eroles, Jaume Canelles i Jaume de n'Adilo. En tot cas, la caiguda del nombre de cases fiscals no va ser tan fort com a Sant Esteve de la Sarga, on només hi restà la casa de Salvador Planella, o a Castellnou de Montsec i a Beniure, que van arribar a despoblar-se temporalment.
Ja a finals del segle XV el terme i poble d'Alsamora pertanyia als barons d'Eroles. La primera referència que tenim d'aquest domini data de l'any 1523 quan Lluïsa d'Eroles es titulava senyora d'Alsamora a la sentència arbitral sobre els drets d'empriu al Montsec entre els pobles d'Àger, Moror, Alzina, Sant Esteve de la Sarga, Castellnou de Montsec i Alsamora. Un conflicte, aquest, que es renovaria l'any 1578.
Després de la greu crisi que patí la zona al segle XV vingué un període de creixement important al segle XVI, sota les bases del control de la terra pels veïns dels pobles. Alsamora comptava ja amb un "ajuntament" format per dos cònsols, el major i el menor, com a òrgan de govern permanent, i una assemblea general de veïns anomenada Consell General, per tal de decidir les qüestions bàsiques i importants del poble; d’altra banca, la justícia era impartida pel batlle del baró d'Eroles. A mitjans de segle es documenten a Alsamora 4 focs (fogatge de 1553), però amb la informació que ens proporciona el capbreu de Sant Esteve de la Sarga de 1554 sabem que, en realitat, el nombre de cases habitades al poble era de més del doble.
A mans dels Eroles el senyoriu es mantindria fins a principis del segle XVII, concretament el 1613, quan es va produir la "lluïció" de la baronia: el baró, Lluís de Queralt i d'Eroles va vendre a favor dels vassalls (les universitats dels pobles de la Baronia) tots els seus drets pel preu de 9695 lliures. El pagament dels deutes dels barons va afectar greument l'economia pagesa dels pobles, de tal manera que quan hi havia males collites no podien fer front a l'hivern, i els veïns havien d'endeutar-se més encara. L'any 1623 els veïns d'Alsamora es van reunir en Consell General de Veïns (assemblea dels caps de casa del poble) al poble de Beniure, per tal de demanar un crèdit col·lectiu a Francesc de Sullà i d'Àger, noble veí de Tremp. Van ser presents els principals caps de casa del poble d'Alsamora: Joan Barral (Batlle), Jaume Castells (Cònsol Major), Joan Francesc Rourera (Cònsol menor), Guillem Moga, Joan Ribera, Antoni Canelles de Mitjavila, Antoni Canelles de Capdevila, Joan Capdevila, Pere Planella, Jaume Bartell i Joan Gavarrella.
La venda de la baronia als vassalls no va arribar a fer-se efectiva, ja que per tal de pagar, els veïns es van fer càrrec dels nombrosos deutes del baró. Així, per exemple, l'any 1633 tota la baronia (Alsamora, Eroles, Sant Adrià, Gurb i Vileta), reunida com a "Universitat de la Baronia" van pagar 1600 lliures al Col·legi de Jesús de Manresa, essent el síndic de dita baronia Joan Canelles d’Alsamora. Quan ja estava avançat el pagament de la suma total, els descendents dels barons incoaren un plet a la Reial Audiència que sentencià la invalidesa de la venda en estar la senyoria i els drets lligats a la família per fideïcomís testamentari.
Malgrat tot, el senyoriu continuà a mans dels barons d'Eroles fins a l'abolició de les senyories al segle XIX, excepte en un nou breu lapse de temps, a finals del segle XVII i principis del XVIII quan va ser pres el terme d'Alsamora com a penyora per la notable família dels Subirà, per manca de pagament d'un dot pels Eroles.
Amb la revolució liberal i la llei de municipis, a la dècada de 1840, Alsamora va passar a convertir-se en cap d'un districte municipal que incloïa els pobles d'Alsamora, Mont-rebei, la Clua, la Torre d'Amargós, Castellnou de Montsec, Sant Esteve de la Sarga, Beniure, Alzina, Moror i Estorm. La capitalitat hi va romandre fins a principis del segle XX, en què passà a Sant Esteve de la Sarga.
Agrària i ramadera, la població va experimentar una expansió demogràfica des de finals del XVIII fins a mitjans del XIX (que en cap cas va ser tan important com les dades del censos de 1857 ni 1860 indiquen), per caure en la greu crisi econòmica de la segona meitat del segle, que provocà una important emigració. Aquesta marxa dels habitants d'Alsamora no es va arribar a aturar fins a l'abandó total del poble a la dècada de 1960. Posteriorment recuperat, la població basa la seva economia en l'artesania.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada