L'empresa que va dur a terme l'excavació fou Arqueociència Serveis Culturals S.L., sota la direcció de l'arqueòleg Jordi Morera, contractada directament per l'arquitecte encarregat de la restauració del castell (?) Sr. Adell.
La memòria lliurada per l'empresa a l'associació promotora no presenta grans novetats en la seva primera part (més que res un conpendi de informació, sortida en part de wikipèdia, resumit en 6 capítols), i pel que fa als treballs senyala el següent:
7. TREBALLS REALITZATS
Les tasques arqueològiques al castell d’Alsamora es van desenvolupar entre el 21 i el 25 d’abril d’enguany, període durant el qual van estar treballant un arqueòleg director, dos auxiliars d’arqueologia, i dos operaris especialitzats en treballs verticals, tots ells de l’empresa Arqueociència SCSL.
Degut a la peculiar orografia on es troba la zona d’intervenció, amb pendents bruscos de fins a 10m d’alçada, es va tenir una especial cura amb les mesures de seguretat i la prevenció de riscs. Així, mentre l’equip de treballadors estava al castell, cadascú anava agafat amb cordes d’escalada, arnesos i mosquetons, a una línia de vida que s’instal·là al centre. Tan sols es deslligaven quan acabava la jornada laboral.
Tal com preveia la proposta d’intervenció (...), es preveia l’excavació completa de tota la superfície a redós de la torre fins a exhaurir el sediment antròpic. Tanmateix, a la zona de llevant [en realitat al Nord], amb un fort pendent orogràfic, i on existia la possibilitat que es conservés restes de la muralla, es feia aconsellable un treball vertical que permetés la neteja del possible pany exterior del clos murat.
Després de la primera neteja i desbrossament de la vegetació acumulada a l’esplanada, s’observà que a la major part de la superfície ja aflorava el substrat rocós. Aquest es presentava creant un doble vessant a partir d’una espina central a la llengua de la penya.
Es va aprofitar els afloraments de roca natural per anar acumulant la terra generada durant l’excavació. Tan sols a tres zones molt concretes es conservava estratigrafia.
Des d’aquest pilar, i ocupant tota la superfície fins la torre i el folre, es documentà un nivell de morter de calç UE 06, de fins a 5cm de gruix. A la zona de l’angle format per la torre, el folre i el mur 03, el nivell 06 quedava completament lligat amb una disposició horitzontal de lloses de pedra, UE 05, ocupant una àrea de 1.4m2. Creiem que corresponen a paviments, a dos nivells de circulació dels quals no acabem de veure la diferent funcionalitat entre l’empedrat i el nivell llis de morter de calç.
Com que a partir del pilar UE 07 ja no es documentava el nivell d’ús de morter de calç, es va decidir continuar amb l’excavació de l’estratigrafia restant. A la mateixa cota que el paviment UE 06, existia un nivell de terres marronoses poc compactades, que no oferiren materials ceràmics. A uns 15cm de potència, es va identificar un altre nivell, UE 09, consistent en un estrat també de terres marronoses, compactat a partir de morter de calç, el qual estava força desfet. Creiem que aquest seria un altre nivell d’ús, a diferent cota que els anteriors. Aquest nivell, ja cobria completament el substrat rocós, i una estructura de blocs petris que s’identificà com la banqueta de fonamentació del mur 03.
L’última de les zones amb seqüència estratigràfica, es localitzà a la part de tramuntana de la penya, a la vessant de llevant. Efectivament, entre l’espina rocosa i el mur lateral UE 11, es documentava un nivell horitzontal (UE 13) format per terres marronoses, pedres petites i morter de calç, tot barrejat i ben premsat, el que indefectiblement el definia com un paviment de circulació. Era un nivell que pel que es va poder observar, ja cobria el terreny geològic, i que desapareixia a la zona central de la llengua de terreny. Just abans de desaparèixer s’identificà un retall de tendència circular (UE 14), d’entre 50 i 70cm d’amplada i secció còncava, amb una fondària màxima de 35cm. Aquest retall estava reblert per un nivell poc compactat de terres marronoses on predominava la presència d’ossos de fauna menuda, inconnexes, pressumiblement d’un gos.
El més destacat d’aquesta part però va ser la localització del mur de tancament de tota la vessant de llevant [en realitat Nord]. Es conservava bona part del parament extern, i quasi bé la meitat de l’intern. Tenia les mateixes característiques tipològiques que el mur UE 03, conservant-se fins a 9 filades de blocs de pedra, i 1.7m d’alçada per la part externa.
Pel que fa als materials, val a dir que la majoria de ceràmiques recupertades corresponien a fragments de reduïts, típics d’època medieval, especialment dels segles XII-XIII. Ara bé, també cal destacar algun fragment vidriat en la part interna i un decorat amb reflexes metàl·lics. Aquest conjunt ofereix un marc cronològic que abastaria els segles XII fins al
XVI. Ara bé, la poca quantitat de material recollit no permet afirmar sí només aquest fou el període d’ús del castell. Finalment, en el volum ceràmic destaquen 2 fragments de ceràmica de tradició ibèrica. Aquest registre ens està mostrant indefectiblement que la zona hauria estat ocupada ja en aquell moment creonocultural, sense poder precisar més en l’entitat i característiques de l’hàbitat.
8. RESULTATS I CONCLUSIONS
L’estudi arqueològic realitzat al castell d’Alsamora ha permès conèixer algunes de les característiques que tenia l’edifici. Abans de res però, cal esmentar que l’estudi s’ha cenyit tan sols a una part del castell, la que queda a tramuntana de la torre [en realitat a Ponent], sense intervenir a l’estructura cilíndrica.
Tot i que podria ser que el castell s’estengués a la zona de migjorn de la torre, a hores d’ara no s’observa cap estructura en aquella part, i a tot arreu ja aflora el substrat rocós. Això ens fa pensar que l’edifici es limitaria a la torre més la franja de superfície on hem fet la intervenció, al nord de la mateixa. Aquest espai quedaria delimitat a banda i banda per una muralla que tancaria a septentrió amb un mur transversal.
En base a la tipologia dels paraments, als fragments de ceràmica recollits, i a les referències documentals hem de concloure que la torre es bastí al segle XI, i tan les estructures perimetrals com el folre ho farien a partir d’aquesta centúria. Diem això perquè fora possible que l’habitació annexa s’hagués configurat en un moment posterior, ja al segle XII o al XIII. De totes maneres, la intervenció arqueològica no ha permès identificar aquest extrem amb més precisió. I tan és possible que tots els elements (inclòs el folre)siguin coetanis i contemporanis, com que fossin bastits diacrònicament.
Pel que fa a l’interior del castell, hem de partir de la migradesa de l’estratigrafia. Efectivament, en molts llocs la potència dels estrats era quasi nul·la. Pel que s’ha pogut observar, coincidim en què existiria un únic moment d’utilització. En aquest sentit, un cop definit el perímetre extern de l’estança, quedaria un sòl rocóss a doble vessant, notablement escarpat. Per tal d’anivellar una mica el ferm, es reompliria els laterals i a una certa cota es disposà un nivell format per pedres petites lligades amb morter de calç i terra. L’única excepció seria a la part sudoccidental de l’habitació [en realitat a Ponent[. Allà, l’excavació ha documentat que es realitzà, d’una banda un paviment de morter de calç llis, i de l’altra, a l’angle entre la torre i el mur, un enllosat de pedres planes. Desconeixem el motiu d’aquesta diferent disposició dels sòls, però cal pensar que estaria relacionat amb els usos de cada espai del castell.
La documentació d’un pilar adossat a un dels murs laterals, fa pensar que en l’existència d’un homòleg enfrontat a aquest i adossat a l’altra banda. Això permetria entendre el sistema de coberta del castell, a partir de grans bigues de fusta transversals. Precisament per això, es pot hipotitzar amb la presència d’una segona planta per sobre, segurament realitzada amb materials periples.
Els materials ceràmics recuperats de l’excavació no són molt aclaridors pel que fa a la interpretació del castell. Quasi tots ells corresponen als nivells superficials. Si ens fixem amb la ceràmica grisa medieval, trobem que són produccions i tipologies típiques d’entre els segles XI i XIII. El més destacat del conjunt són [e]ls fragments d’època ibèrica, els quals constaten una ocupació de la zona en aquell període. Les estructures relacionades haurien desaparegut totalment. Tanmateix, la sola presència d’aquests fragments al capdamunt del pujol determina clarament l’existència d’un hàbitat a la zona.
Desconeixem l’evolució que tingué aquest castell, les refaccions que patí, o els moments d’abandonament, ja que com dèiem quasi bé no existia l’estratigrafia antròpica. Tan sols destacar que en una fase molt recent (possiblement la passada centúria) s’hi enterrà un animal petit, probablement un gos.
Finalment, volem destacar la importància d’aquest castell en la línia de defensa de la zona de Pallars, i en el marc de la unió amb altres torres, sempre visibles entre elles, protegint l’important congost del Mont-rebei. És evident que no s’entén aquesta construcció sense tot el seguit de torres de guaita i petits castells existents a les proximitats, i que conjuntament són la fortificació real de la zona de Pallars.
Bé. Com veiem no hi ha excesives aportacions ni interpretacions intrépides! Caldrà esperar a que l'equip de recerca de la Dra. Marta Sancho integri els resultats d'aquesta intervenció a la interpretació històrica global de la Feixa, que incorpora les campanyes d'excavació i de recerca dels jaciments de Fabregada, Mur, les Tombetes i Altimiris (de moment).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada